Una veritat, després cap, finalment moltes.

Les dues visions del món que aquí analitzarem des del punt de vista de la història van molt més enllà de la nostra disciplina i també són pensades, per exemple, a través de la sociologia, la política o la filosofia.

Fins al postmodernisme, diversos esquemes de pensament havien defensat que hi havia una realitat que era possible conèixer i entendre i que per tant permetia construir un món millor o en el cas de la història, que es podia arribar al coneixement objectiu del passat. Entre ells, la història econòmica i social, que interpretava la història (en menor o major mesura) a través d’una òptica marxista.

D’aquesta manera, les condicions materials de l’existència (l’economia, el mode i els mitjans de producció) determinaven tota la resta (la cultura, la societat) i componien una estructura real de base material que es podia estudiar i conèixer i finalment permetia arribar al coneixement històric.

Encara que pugui semblar una contradicció, alguns pensadors postmodernistes consideraven utòpica aquesta visió del món: conèixer la realitat era per ells una quimera irrealitzable, impossible.

La majoria dels pares de l’estructuralisme van ser pensadors que s’autodefinien com a marxistes, però va ser precisament a partir d’aquesta teoria aplicada al llenguatge de la qual va néixer la crítica a la història econòmica i social.

La base d’aquesta crítica rau en un debat que, una altra vegada, depassa llargament les fronteres de la disciplina de la història: què determina què? L’experiència vital determina la cultura o el mateix aprenentatge determina l’acció humana?

En aquest sentit, pel postmodernisme, l’ésser humà rep tot el seu coneixement a través del filtre del llenguatge (dels llenguatges, jo diria) i per tant aquest no tant sols modifica la realitat sinó que la crea. El llenguatge, com a sistema de símbols culturalment adquirit, amb una relacions i normes pròpies, és utilitzat per descriure la realitat però en cap cas pot ser la realitat en sí mateixa. Segons el discurs utilitzat, una mateixa cosa serà blanca o negra. Per alguns, el petit agricultor de la puna boliviana serà un camperol, per d’altres, un indi; pel fill, serà només el pare.

Els postmodernistes posen tots els conceptes al mateix nivell: l’economia ja no és més important que la política o la cultura. Pensen que la història econòmica i social només és una manera d’entendre el món, tan vàlida i tan criticable com qualsevol altra. És un discurs, és llenguatge: no és realitat.

I si cada persona interpreta o imagina la realitat a través del llenguatge, l’home o la societat adquireixen un espai de llibertat per actuar i no estan totalment determinats per les condicions materials de l’existència. Així doncs, les llistes de preus o les estadístiques de moviments socials o econòmics no expliquen (ni molt menys!) per sí sols la història: són els discursos de cada moment i lloc concret del temps, en cap cas extrapolables a altres instants o indrets, que aboquen la història en una direcció o a una altra. L’individu com a objecte d’estudi recupera importància i prestigi enfront de la societat, que havia estat el tema predilecte (com a receptor de les influències de l’economia) de la història econòmica i social.

Com diu el text d’Spiegel, el gir lingüístic suposava que la consciència humana estava constituïda pel llenguatge i no pas per les condicions materials de l’existència. La historiografia girava cap al llenguatge. La nostra disciplina girava cap a un debat obert, un debat de mil matisos, pel qual es podia entendre que la història es podia estudiar de moltes maneres, o de cap...

Però cal tenir en compte que alguns postmodernistes van anar més enllà: van tallar qualsevol relació de referència entre llenguatge i realitat i van afirmar que el coneixement científic històric era impossible ja que la història ens arribava a través del llenguatge.

A través del pensament postmodernista, altres historiadors han arribat a una conclusió ben diferent: els discursos creen maneres d’entendre la realitat però si, com diu Spiegel, són entesos de manera més àmplia, és a dir, que la manera de pensar (a través del llenguatge) produeix maneres concretes d’actual, s’estableix una relació dialèctica entre discurs i realitat, entre llenguatge i pràctica social. La societat també es pot pensar com un sistema simbòlic que es relaciona estretament amb els discursos que li donen forma i amb els quals estableix una dialèctica, tal com diu el fragment d’Spiegel. Llenguatge i realitat queden així lligats i això permet l’estudi de la història des d’altres perspectives. És més, rebatent els postmodernistes “puristes”, permet l’estdui de la història en sí mateix.

Els discursos conformen una percepció o altra de la realitat i aquesta percepció produeix maneres d’actuar diferents, tan inividualment com col·lectivament. Un fenomen social pot ser explicat des del punt de vista de la cultura i de la seva relació amb un discurs determinat. Aquesta afirmació és important perquè trenca dos paradigmes defensats des de postures tan llunyanes com Helsinki de Camberra. D’una banda capgira una de les afirmacions fonamentals de la història econòmica i social: la història social explicava la cultura; ara la història cultural pot explicar la societat. D’altra banda, Spiegel també ens diu que d’aquesta manera els fenòmens socials obtenen una certa autonomia respecte als discursos i per tant, com a aspecte parcialment independent del llenguatge, no només és important per a l’estudi de la història estudiar els discursos d’un moment i lloc concrets, sinó també l’acció i pràctiques individuals i socials.

La gran revolució que aporta el postmodernisme en l’àmbit de la historiografia és que no descarta res, no posa res per damunt ni per sota d’altres aspectes del passat. No rebutja totalment cap visió del món, tan sols ens diu que s’ha de tenir en compte que tot depèn de l’òptica des d’allà on ens ho mirem, del discurs que emprem. Tot pot ser vàlid, però tot és discutible. No s’accepta que l’estructura econòmica sigui el determinant de la història, però tampoc s’acceptaria que ho fos qualsevol altra cosa, tampoc el llenguatge.

És per això que des del primer postmodernisme historiogràfic s’ha matisat la teoria, acceptant l’existència de discursos més enllà del pla individual i al·ludint a una relació dialèctica entre llenguatge i realitat que ha permès i ha donat sentit a l’estudi de la història més enllà dels discursos que l’han produït. Però de tant en tant és bo posar-ho tot en dubte. En resum, la història econòmica i social defensava que hi havia una manera veritable d’entendre el món; els postmodernistes, que no es podia entendre; els postpostmodernistes, que n’hi havia moltes...

Heus ací perquè el gir lingüístic ha propiciat una diversificació tant important de la historiografia.