Fer la història o escriure la història

La crisi dels vells paradigmes té molt a veure amb els grans canvis que s’han produït al món durant aquestes últimes dècades. Aquests canvis també han afectat molt profundament els mitjans de comunicació i d’informació i totes les vessants del coneixement hi són involucrades, sobretot pel que fa a les maneres en què avui en dia s’accedeix a una informació determinada.
Pel que fa al llibre, que és allò que ens interessa, potser és cert que avui en dia hi ha més lectors que no pas fa algunes desenes d’anys, però s’ha de tenir present que el producte seriós, amb notes a peu de pàgina o no, de contingut històric o de qualsevol altra branca de les ciències, sempre ha estat llegit per un tant per cent ínfim de la població total. L’Apologia per la història de Bloch és un llibret de 150 pàgines sense notes a peu de pàgina, entretingut i didàctic, però tot i això al nostre país només el deuen haver llegit unes 5000 persones (tirant amunt) d’un total de 7.000.000 d’individus. No és el format allò que determina el número de lectors d’un llibre.
D’altra banda, la història hauria de diferenciar dos grans tipus de lectures segons el seu objectiu final. En primer lloc, les investigacions pròpiament dites, les quals no han de ser destinades a ser llegides en la seva totalitat, sinó a ser obres de referència i de consulta. Han de posseir tot allò necessari perquè algun altre historiador pugui verificar tota la informació que hi apareix.
Però fer història, al cap i a la fi, culmina amb la interpretació i la síntesi, és a dir amb l’elaboració d’una visió personal d’un període del passat determinat que sempre tindrà algun grau de subjectivitat. Sigui un assaig o una narració, és en aquest punt en el qual la manera d’escriure és decisiva. La crítica post-modernista (amb Hayden White com a punt de referència) ha afirmat que no hi ha diferències entre un text historiogràfic i un text literari. Jo ho matisaria: no hi hauria d’haver diferències, i tampoc hi hauria d’haver notes a peu de pàgina, mai. Un text literari és (i no cal argumentar-ho perquè és evident) sempre de més qualitat que qualsevol altre. Hi ha moltes maneres de donar una informació, verídica o no, i sempre s’ha de triar la millor. Els escriptors que escriguin millor sempre seran els més llegits i els que més repercussió tindran.
Els historiadors són humanistes i com a tals els agrada llegir textos ja no de bona qualitat, sinó brillants. Textos que quedin gravats a la memòria. Es pot escriure la veritat i al mateix temps fer art.
Pel que fa a les notes a peu de pàgina, ningú negarà que només fan que entorpir la lectura. Però sí que és necessària una extensa bibliografia al final del llibre, fins i tot amb referències explícites a les pàgines a on s’ha fet servir.
Dintre dels llibres d’història destinats a ser llegits totalment, podríem distingir la branca dels que tenen una finalitat didàctica, aquells que serveixen com a introducció a una temàtica concreta. Per tal que l’estudiant que comença a aprendre història devori com més llibres millor, potser caldria fins i tot augmentar les característiques literàries del text i donar-li una estructura de novel•la. D’aquesta manera l’alumne devoraria amb quatre dies la lectura i així successivament. Al cap d’un mes hauria llegit dos mil pàgines d’història. Algunes de les últimes lectures que he fet durant aquest curs tenien aquestes característiques: un plantejament, un nus i un desenllaç. Com per exemple, Rebel•lions, bananes i volcans, d’en Salvador Martí i Puig o La Paz Simulada, d’en Veiga i companyia. Tots dos van funcionar i els vaig llegir amb plaer i rapidesa, encara que opino que el segon té una qualitat literària superior.
Així doncs, un historiador investigador realitza un treball (“seriós”, que en diuen, encara que jo no en conec de per riure) que consta o hauria de constar de dues parts: una en la qual explica tots els passos que ha seguit, a tot arreu on ha anat, tot allò que ha consultat i exposa les còpies o les reproduccions de tot allò que ha consultat o les seves referències, explica també tots els mètodes i tècniques que ha utilitzat per realitzar l’estudi, i finalment l’òptica des de la qual ha enfocat el seu anàlisi. Aquest anàlisi, interpretació i síntesi és la segona part del treball i és en aquest punt on la manera d’escriure la història hi té un paper fonamental. Però la manera d’escriure no té res a veure amb l’enfocament del treball o el tipus d’informació que es vulgui donar. Els poetes i els escriptors fa molt de temps que van superar aquest debat, fins i tot els periodistes l’estan superant (que ja és dir). Per què els historiadors sempre anem darrera? Que ens agradi el passat no vol dir que ens haguem d’encallar en debats absurds o ja superats.
Però m’explicaré: qualsevol bon escriptor et defensaria que amb les diverses maneres d’escriure et pot proporcionar exactament la mateixa informació però de formes diferents: amb vers, amb prosa, amb assaig, amb narrador omniscient o no, amb tot el ventall de figures retòriques, amb estil realista, modernista o romàntic. Però al capdavall seria la mateixa informació. Però és que quan passem qualsevol coneixement pel filtre de les lletres ja estem canviant el seu significat i a més, cada receptor definirà de nou el contingut del text segons la seva subjectivitat. Mes això no vol dir que el coneixement que proporcioni el text sigui posat en dubte.

Pol C. P.



NOTA A PART: Per què he triat fer el comentari sobre Les transformacions de l’escriptura de la història? En primer lloc m’he llegit els tres textos relacionats amb les tres temàtiques proposades pel professor. Després he triat aquest tema perquè m’encanta l’escriptura. No considero l’escriptura només com una eina (molts científics la fan servir només com a això). Tots els camps del saber es toquen, i aquí he volgut exposar de quina manera la llengua i la literatura podrien ajudar la història a superar aquest debat. Tot això a través del meu estil personal de reflexió: mossegant i queixalant. No m’agrada que qui em llegeix es quedi indiferent.

Polinèsia

Des d'ara mateix, 18/02/2010 a les 13:05 hores, queda creat el blog Polinèsia. El nom fa referència a una de les meves pàtries d'origen, paradís fantàstic i sensual del sud-est del Pacífic.