dimarts, 25 de maig del 2010

Deixeu-nos parlar a nosaltres

Comentari de l’article de Daniel Mendelsohn Prou de parlar de mi.

A partir, en primer lloc, d’aquests fragments i de la lectura del text complet, reflexiona sobre el paper de la història en aquest món de memòries i de relats personals. Es tracta de respondre a preguntes com les següents i a altres que et puguis fer. Què hi aporta la història a aquest món de memòries i relats personals? Com s’ha de diferenciar d’altres relats (si és que se n’ha de diferenciar)? Què en pot treure la historiografia de l’afany d’explicar històries? Els historiadors s’han de posar també a explicar històries per “competir” en aquest món? …

És cert que la realitat a vegades supera la ficció, però normalment és el contrari. Això s’ha demostrat àmpliament al llarg de la història de la humanitat. Però per tal que les històries fictícies tinguin un impacte més gran sobre qui les rep, cal que siguin explicades com si fossin de veritat.
La veritat, des del punt de vista del jo, és tot allò que cadascú considera real i no pas la realitat objectiva. Tots aquells que van creure que els fets que es narraven a la novel•la criticada el 1719 per Gildon eren reals, van rebre un impacte que va anar molt més enllà de l’estil i l’enginy del qual parla Hume . També van rebre entreteniment per a la ment, aprenentatge, coneixement. O almenys ells ho van creure així.
Per això crec que Daniel Mendelsohn confon en aquest fragment les novel•les (o relats ficticis en general) i tota la resta de relats que són presentats com a no vertaders amb aquells que es fan passar per reals i en canvi són “un enfilall de mentides”.
Els primers sí que contenen una o vàries veritats, veritats sobre la vida, sobre una manera de concebre el món o fins i tot veritats històriques. Però encara que, a més de certeses del passat, també continguin elements ficticis o d’exageració, no poden ser criticats perquè ja et són presentats com a històries fictícies. És el lector qui ha de destriar les possibles veritats i les possibles fal•làcies i evidentment quasi mai ho podrà fer del tot correctament. Però no se li ha de donar més importància.
D’altra banda, aquelles històries que ens són presentades com a veritables i en realitat contenen molts elements ficticis o fins i tot s’arriben a convertir en una gran mentida han de ser tractades de manera diferent, perquè ficció té un significat diferent que el de mentida. Aquests són relats detestables i censurables, sobretot si modifiquen (com alguns que es citen a l’article) realitats històriques ja que les conseqüències de tergiversar el passat poden ser funestes. En primer lloc per la sensibilitat de la gent que el va viure, però sobretot per un altre aspecte: les visions del passat tenen conseqüències directes en el present. Aquells que creguin o vulguin creure aquestes fal•làcies presentades com a vertaderes poden actuar tenint en compte aquestes falses veritats i fins i tot influir en les opinions públiques.
Tot això no fa res més que donar feina als historiadors, una feina que fins ara sovint han fet altres persones: desemmascarar les falsedats de les memòries i d’altres publicacions. Fins i tot es podria confeccionar un catàleg ordenat pels títols o autors de les obres en el qual hi constessin totes les equivocacions o mentides que et pots trobar a llibreries, quioscos o internet pel que fa referència a temes relacionats amb la història.
Una de les causes que les memòries s’hagin convertit en referents per conèixer el passat a través de testimonis concrets és que la informació sobre la història que gran part de la població posseeix no prové dels treballs realitzats pels historiadors sinó de fonts menys científiques que estan més a l’abast i que requereixen menys esforç i més plaer per buidar-les.
I les memòries formen part d’aquest grup, perquè són lectures que s’engoleixen, no són de les que es masteguen. Però també tenen altres particularitats: encara que no contenguin mentides deliberades poden tenir un alt grau de subjectivitat en el relat dels fets, les llacunes de la memòria poden fer obviar certes coses i explicar-ne d’altres (és a dir, fan una selecció involuntària de les experiències viscudes) i evidentment unes memòries mai podran ser completes perquè és impossible explicar la totalitat del temps que ha viscut una persona. Tampoc s’ha d’oblidar allò que, segons Freud, fa que totes les autobiografies siguin falses, és a dir, els secrets sobre la vida privada i les opinions sobre familiars i amics que mai seran confessades en un text que es farà públic.
Mendelsohn ens explica d’una manera bastant apocalíptica que la confusió entre realitat i ficció va molt en augment en la societat actual (coincidint amb el moment de la onada memorialista). El seu article observa el present, però també ens parla del passat, citant diversos personatges. Però caldria reflexionar sobre aquest punt, en el qual sembla fixar-se només amb el present. Aquest “desdibuixament perillós del real i l’artificial” que ell relaciona amb la confusió entre la vida privada i la vida pública no és només propi del present. Sempre hi ha sigut però fent-se visible a través de pràctiques socials i manifestacions culturals diferents que les actuals. A l’edat mitjana, per exemple, hi havia tanta o més confusió que ara entre realitat i ficció: la sobreinformació pot portar a aquest tipus de desconcert per saturació i descontrol, però encara hi pot portar més la no informació.
L’exemple dels telèfons mòbils per explicar la frontera cada vegada més borrosa entre vida privada i la vida pública grinyola, perquè per exemple abans també escoltaves moltes converses privades que no eren de la teva incumbència a qualsevol bar o restaurant. Era molt més adequat explicar-ho fent al•lusió a les xarxes socials d’internet o l’interés cada vegada més gran dels mitjans de comunicació per la vida de persones anònimes.
La inundació de les memòries de la qual ens parla l’autor de l’article es pot relacionar amb el retorn a la narració d’una part de la historiografia de les últimes dècades. Un relat històric de la vida d’un personatge concret pot servir com a exemple per il•lustrar problemàtiques més àmplies i d’altra banda el propi estil narratiu amb què està escrit és més propens a la divulgació fins i tot més enllà dels estrictes cercles d’historiadors.
Les memòries formen part d’aquest estil de relat però posseeixen unes característiques concretes de les que ja hem parlat. Pel seu alt grau de subjectivitat (poca o nul•la distància respecte l’objecte), de narcisisme i per la no utilització d’un mètode històric per corroborar la informació no poden tenir el mateix valor que una narració feta per un historiador. Caldria polir-les, comprovant si allò que expliquen és cert comparant la informació amb altres fonts. Però per aquesta mateixa raó, moltes autobiografies no deixen de ser una font bastant valuosa per conèixer la vida i les motivacions i emocions d’un personatge en concret que podrien explicar perquè va actuar de la manera que va actuar. De tota manera no deixen de ser només fonts per a la història, no el producte final de la investigació d’un historiador.
El retorn a la narració també té a veure amb la competència creixent per explicar la història a un major número de persones que tenen els historiadors. Les autobiografies de denúncia, com ara la narrativa de l’esclavitud o les memòries de l’Holocaust en formen part. S’entén que pel públic en general són molt més atractives que no pas molts llibres producte dels esforços dels historiadors. Però aquestes històries no poden ser escrites “en nom dels milers de memòries que mai no s’escriurien” perquè cada memòria és diferent. Són els historiadors els que han de construir les memòries col•lectives fent servir si volen, alguns retalls d’aquestes vivències escrites per testimonis directes. Però no és possible ni recomanable que només una d’aquestes es pugui convertir en “el” referent d’un context històric concret. Això no vol dir que s’hagi de restar valor a aquestes memòries com a recreacions molt vives i evocadores d’una realitat, ni tampoc com a teràpia de xoc per algunes persones a les quals faria molta falta escoltar els terribles fets de l’esclavitud o l’Holocaust per tocar de peus a terra. Sovint les experiències explicades en primera persona són les més impactants i les que deixen una petja més gran a l’ànima. Però la memòria històrica, històrica en el sentit estrictament científic del terme, només és possible passant pel filtre del mètode i la investigació dels historiadors.
Tal com vaig exposar en el primer comentari de text, cal que els historiadors facin un esforç per convertir l’escriptura de la història en art, almenys quan es tracti de fer arribar el nostre coneixement a cada racó de món. O en el cas de les narracions de la vida de personatges concrets, convertir el relat en una novel•la verídica i contrastada. De tota manera, en cap cas s’hauria de descuidar tots els altres esforços implicats en l’adquisició del coneixement històric: les estadístiques, l’assaig, la reflexió...
Des d’un altre punt de vista, aquesta dèria que li ha agafat a tothom per explicar la seva pròpia història de la qual Mendelsohn ens parla a l’article, pot servir a historiadors, sociòlegs o psicòlegs per estudiar la història recent, les relacions humanes de la nostra societat i la manera de raonar i de pensar que té cada individu. Però jo, i això ja és una opinió personal, no estic d’acord que tothom vulgui explicar la seva vida i vulgui ser un personatge públic.

dijous, 22 d’abril del 2010

Una veritat, després cap, finalment moltes.

Les dues visions del món que aquí analitzarem des del punt de vista de la història van molt més enllà de la nostra disciplina i també són pensades, per exemple, a través de la sociologia, la política o la filosofia.

Fins al postmodernisme, diversos esquemes de pensament havien defensat que hi havia una realitat que era possible conèixer i entendre i que per tant permetia construir un món millor o en el cas de la història, que es podia arribar al coneixement objectiu del passat. Entre ells, la història econòmica i social, que interpretava la història (en menor o major mesura) a través d’una òptica marxista.

D’aquesta manera, les condicions materials de l’existència (l’economia, el mode i els mitjans de producció) determinaven tota la resta (la cultura, la societat) i componien una estructura real de base material que es podia estudiar i conèixer i finalment permetia arribar al coneixement històric.

Encara que pugui semblar una contradicció, alguns pensadors postmodernistes consideraven utòpica aquesta visió del món: conèixer la realitat era per ells una quimera irrealitzable, impossible.

La majoria dels pares de l’estructuralisme van ser pensadors que s’autodefinien com a marxistes, però va ser precisament a partir d’aquesta teoria aplicada al llenguatge de la qual va néixer la crítica a la història econòmica i social.

La base d’aquesta crítica rau en un debat que, una altra vegada, depassa llargament les fronteres de la disciplina de la història: què determina què? L’experiència vital determina la cultura o el mateix aprenentatge determina l’acció humana?

En aquest sentit, pel postmodernisme, l’ésser humà rep tot el seu coneixement a través del filtre del llenguatge (dels llenguatges, jo diria) i per tant aquest no tant sols modifica la realitat sinó que la crea. El llenguatge, com a sistema de símbols culturalment adquirit, amb una relacions i normes pròpies, és utilitzat per descriure la realitat però en cap cas pot ser la realitat en sí mateixa. Segons el discurs utilitzat, una mateixa cosa serà blanca o negra. Per alguns, el petit agricultor de la puna boliviana serà un camperol, per d’altres, un indi; pel fill, serà només el pare.

Els postmodernistes posen tots els conceptes al mateix nivell: l’economia ja no és més important que la política o la cultura. Pensen que la història econòmica i social només és una manera d’entendre el món, tan vàlida i tan criticable com qualsevol altra. És un discurs, és llenguatge: no és realitat.

I si cada persona interpreta o imagina la realitat a través del llenguatge, l’home o la societat adquireixen un espai de llibertat per actuar i no estan totalment determinats per les condicions materials de l’existència. Així doncs, les llistes de preus o les estadístiques de moviments socials o econòmics no expliquen (ni molt menys!) per sí sols la història: són els discursos de cada moment i lloc concret del temps, en cap cas extrapolables a altres instants o indrets, que aboquen la història en una direcció o a una altra. L’individu com a objecte d’estudi recupera importància i prestigi enfront de la societat, que havia estat el tema predilecte (com a receptor de les influències de l’economia) de la història econòmica i social.

Com diu el text d’Spiegel, el gir lingüístic suposava que la consciència humana estava constituïda pel llenguatge i no pas per les condicions materials de l’existència. La historiografia girava cap al llenguatge. La nostra disciplina girava cap a un debat obert, un debat de mil matisos, pel qual es podia entendre que la història es podia estudiar de moltes maneres, o de cap...

Però cal tenir en compte que alguns postmodernistes van anar més enllà: van tallar qualsevol relació de referència entre llenguatge i realitat i van afirmar que el coneixement científic històric era impossible ja que la història ens arribava a través del llenguatge.

A través del pensament postmodernista, altres historiadors han arribat a una conclusió ben diferent: els discursos creen maneres d’entendre la realitat però si, com diu Spiegel, són entesos de manera més àmplia, és a dir, que la manera de pensar (a través del llenguatge) produeix maneres concretes d’actual, s’estableix una relació dialèctica entre discurs i realitat, entre llenguatge i pràctica social. La societat també es pot pensar com un sistema simbòlic que es relaciona estretament amb els discursos que li donen forma i amb els quals estableix una dialèctica, tal com diu el fragment d’Spiegel. Llenguatge i realitat queden així lligats i això permet l’estudi de la història des d’altres perspectives. És més, rebatent els postmodernistes “puristes”, permet l’estdui de la història en sí mateix.

Els discursos conformen una percepció o altra de la realitat i aquesta percepció produeix maneres d’actuar diferents, tan inividualment com col·lectivament. Un fenomen social pot ser explicat des del punt de vista de la cultura i de la seva relació amb un discurs determinat. Aquesta afirmació és important perquè trenca dos paradigmes defensats des de postures tan llunyanes com Helsinki de Camberra. D’una banda capgira una de les afirmacions fonamentals de la història econòmica i social: la història social explicava la cultura; ara la història cultural pot explicar la societat. D’altra banda, Spiegel també ens diu que d’aquesta manera els fenòmens socials obtenen una certa autonomia respecte als discursos i per tant, com a aspecte parcialment independent del llenguatge, no només és important per a l’estudi de la història estudiar els discursos d’un moment i lloc concrets, sinó també l’acció i pràctiques individuals i socials.

La gran revolució que aporta el postmodernisme en l’àmbit de la historiografia és que no descarta res, no posa res per damunt ni per sota d’altres aspectes del passat. No rebutja totalment cap visió del món, tan sols ens diu que s’ha de tenir en compte que tot depèn de l’òptica des d’allà on ens ho mirem, del discurs que emprem. Tot pot ser vàlid, però tot és discutible. No s’accepta que l’estructura econòmica sigui el determinant de la història, però tampoc s’acceptaria que ho fos qualsevol altra cosa, tampoc el llenguatge.

És per això que des del primer postmodernisme historiogràfic s’ha matisat la teoria, acceptant l’existència de discursos més enllà del pla individual i al·ludint a una relació dialèctica entre llenguatge i realitat que ha permès i ha donat sentit a l’estudi de la història més enllà dels discursos que l’han produït. Però de tant en tant és bo posar-ho tot en dubte. En resum, la història econòmica i social defensava que hi havia una manera veritable d’entendre el món; els postmodernistes, que no es podia entendre; els postpostmodernistes, que n’hi havia moltes...

Heus ací perquè el gir lingüístic ha propiciat una diversificació tant important de la historiografia.

divendres, 26 de febrer del 2010

Fer la història o escriure la història

La crisi dels vells paradigmes té molt a veure amb els grans canvis que s’han produït al món durant aquestes últimes dècades. Aquests canvis també han afectat molt profundament els mitjans de comunicació i d’informació i totes les vessants del coneixement hi són involucrades, sobretot pel que fa a les maneres en què avui en dia s’accedeix a una informació determinada.
Pel que fa al llibre, que és allò que ens interessa, potser és cert que avui en dia hi ha més lectors que no pas fa algunes desenes d’anys, però s’ha de tenir present que el producte seriós, amb notes a peu de pàgina o no, de contingut històric o de qualsevol altra branca de les ciències, sempre ha estat llegit per un tant per cent ínfim de la població total. L’Apologia per la història de Bloch és un llibret de 150 pàgines sense notes a peu de pàgina, entretingut i didàctic, però tot i això al nostre país només el deuen haver llegit unes 5000 persones (tirant amunt) d’un total de 7.000.000 d’individus. No és el format allò que determina el número de lectors d’un llibre.
D’altra banda, la història hauria de diferenciar dos grans tipus de lectures segons el seu objectiu final. En primer lloc, les investigacions pròpiament dites, les quals no han de ser destinades a ser llegides en la seva totalitat, sinó a ser obres de referència i de consulta. Han de posseir tot allò necessari perquè algun altre historiador pugui verificar tota la informació que hi apareix.
Però fer història, al cap i a la fi, culmina amb la interpretació i la síntesi, és a dir amb l’elaboració d’una visió personal d’un període del passat determinat que sempre tindrà algun grau de subjectivitat. Sigui un assaig o una narració, és en aquest punt en el qual la manera d’escriure és decisiva. La crítica post-modernista (amb Hayden White com a punt de referència) ha afirmat que no hi ha diferències entre un text historiogràfic i un text literari. Jo ho matisaria: no hi hauria d’haver diferències, i tampoc hi hauria d’haver notes a peu de pàgina, mai. Un text literari és (i no cal argumentar-ho perquè és evident) sempre de més qualitat que qualsevol altre. Hi ha moltes maneres de donar una informació, verídica o no, i sempre s’ha de triar la millor. Els escriptors que escriguin millor sempre seran els més llegits i els que més repercussió tindran.
Els historiadors són humanistes i com a tals els agrada llegir textos ja no de bona qualitat, sinó brillants. Textos que quedin gravats a la memòria. Es pot escriure la veritat i al mateix temps fer art.
Pel que fa a les notes a peu de pàgina, ningú negarà que només fan que entorpir la lectura. Però sí que és necessària una extensa bibliografia al final del llibre, fins i tot amb referències explícites a les pàgines a on s’ha fet servir.
Dintre dels llibres d’història destinats a ser llegits totalment, podríem distingir la branca dels que tenen una finalitat didàctica, aquells que serveixen com a introducció a una temàtica concreta. Per tal que l’estudiant que comença a aprendre història devori com més llibres millor, potser caldria fins i tot augmentar les característiques literàries del text i donar-li una estructura de novel•la. D’aquesta manera l’alumne devoraria amb quatre dies la lectura i així successivament. Al cap d’un mes hauria llegit dos mil pàgines d’història. Algunes de les últimes lectures que he fet durant aquest curs tenien aquestes característiques: un plantejament, un nus i un desenllaç. Com per exemple, Rebel•lions, bananes i volcans, d’en Salvador Martí i Puig o La Paz Simulada, d’en Veiga i companyia. Tots dos van funcionar i els vaig llegir amb plaer i rapidesa, encara que opino que el segon té una qualitat literària superior.
Així doncs, un historiador investigador realitza un treball (“seriós”, que en diuen, encara que jo no en conec de per riure) que consta o hauria de constar de dues parts: una en la qual explica tots els passos que ha seguit, a tot arreu on ha anat, tot allò que ha consultat i exposa les còpies o les reproduccions de tot allò que ha consultat o les seves referències, explica també tots els mètodes i tècniques que ha utilitzat per realitzar l’estudi, i finalment l’òptica des de la qual ha enfocat el seu anàlisi. Aquest anàlisi, interpretació i síntesi és la segona part del treball i és en aquest punt on la manera d’escriure la història hi té un paper fonamental. Però la manera d’escriure no té res a veure amb l’enfocament del treball o el tipus d’informació que es vulgui donar. Els poetes i els escriptors fa molt de temps que van superar aquest debat, fins i tot els periodistes l’estan superant (que ja és dir). Per què els historiadors sempre anem darrera? Que ens agradi el passat no vol dir que ens haguem d’encallar en debats absurds o ja superats.
Però m’explicaré: qualsevol bon escriptor et defensaria que amb les diverses maneres d’escriure et pot proporcionar exactament la mateixa informació però de formes diferents: amb vers, amb prosa, amb assaig, amb narrador omniscient o no, amb tot el ventall de figures retòriques, amb estil realista, modernista o romàntic. Però al capdavall seria la mateixa informació. Però és que quan passem qualsevol coneixement pel filtre de les lletres ja estem canviant el seu significat i a més, cada receptor definirà de nou el contingut del text segons la seva subjectivitat. Mes això no vol dir que el coneixement que proporcioni el text sigui posat en dubte.

Pol C. P.



NOTA A PART: Per què he triat fer el comentari sobre Les transformacions de l’escriptura de la història? En primer lloc m’he llegit els tres textos relacionats amb les tres temàtiques proposades pel professor. Després he triat aquest tema perquè m’encanta l’escriptura. No considero l’escriptura només com una eina (molts científics la fan servir només com a això). Tots els camps del saber es toquen, i aquí he volgut exposar de quina manera la llengua i la literatura podrien ajudar la història a superar aquest debat. Tot això a través del meu estil personal de reflexió: mossegant i queixalant. No m’agrada que qui em llegeix es quedi indiferent.

dijous, 18 de febrer del 2010

Polinèsia

Des d'ara mateix, 18/02/2010 a les 13:05 hores, queda creat el blog Polinèsia. El nom fa referència a una de les meves pàtries d'origen, paradís fantàstic i sensual del sud-est del Pacífic.