dimarts, 25 de maig del 2010

Deixeu-nos parlar a nosaltres

Comentari de l’article de Daniel Mendelsohn Prou de parlar de mi.

A partir, en primer lloc, d’aquests fragments i de la lectura del text complet, reflexiona sobre el paper de la història en aquest món de memòries i de relats personals. Es tracta de respondre a preguntes com les següents i a altres que et puguis fer. Què hi aporta la història a aquest món de memòries i relats personals? Com s’ha de diferenciar d’altres relats (si és que se n’ha de diferenciar)? Què en pot treure la historiografia de l’afany d’explicar històries? Els historiadors s’han de posar també a explicar històries per “competir” en aquest món? …

És cert que la realitat a vegades supera la ficció, però normalment és el contrari. Això s’ha demostrat àmpliament al llarg de la història de la humanitat. Però per tal que les històries fictícies tinguin un impacte més gran sobre qui les rep, cal que siguin explicades com si fossin de veritat.
La veritat, des del punt de vista del jo, és tot allò que cadascú considera real i no pas la realitat objectiva. Tots aquells que van creure que els fets que es narraven a la novel•la criticada el 1719 per Gildon eren reals, van rebre un impacte que va anar molt més enllà de l’estil i l’enginy del qual parla Hume . També van rebre entreteniment per a la ment, aprenentatge, coneixement. O almenys ells ho van creure així.
Per això crec que Daniel Mendelsohn confon en aquest fragment les novel•les (o relats ficticis en general) i tota la resta de relats que són presentats com a no vertaders amb aquells que es fan passar per reals i en canvi són “un enfilall de mentides”.
Els primers sí que contenen una o vàries veritats, veritats sobre la vida, sobre una manera de concebre el món o fins i tot veritats històriques. Però encara que, a més de certeses del passat, també continguin elements ficticis o d’exageració, no poden ser criticats perquè ja et són presentats com a històries fictícies. És el lector qui ha de destriar les possibles veritats i les possibles fal•làcies i evidentment quasi mai ho podrà fer del tot correctament. Però no se li ha de donar més importància.
D’altra banda, aquelles històries que ens són presentades com a veritables i en realitat contenen molts elements ficticis o fins i tot s’arriben a convertir en una gran mentida han de ser tractades de manera diferent, perquè ficció té un significat diferent que el de mentida. Aquests són relats detestables i censurables, sobretot si modifiquen (com alguns que es citen a l’article) realitats històriques ja que les conseqüències de tergiversar el passat poden ser funestes. En primer lloc per la sensibilitat de la gent que el va viure, però sobretot per un altre aspecte: les visions del passat tenen conseqüències directes en el present. Aquells que creguin o vulguin creure aquestes fal•làcies presentades com a vertaderes poden actuar tenint en compte aquestes falses veritats i fins i tot influir en les opinions públiques.
Tot això no fa res més que donar feina als historiadors, una feina que fins ara sovint han fet altres persones: desemmascarar les falsedats de les memòries i d’altres publicacions. Fins i tot es podria confeccionar un catàleg ordenat pels títols o autors de les obres en el qual hi constessin totes les equivocacions o mentides que et pots trobar a llibreries, quioscos o internet pel que fa referència a temes relacionats amb la història.
Una de les causes que les memòries s’hagin convertit en referents per conèixer el passat a través de testimonis concrets és que la informació sobre la història que gran part de la població posseeix no prové dels treballs realitzats pels historiadors sinó de fonts menys científiques que estan més a l’abast i que requereixen menys esforç i més plaer per buidar-les.
I les memòries formen part d’aquest grup, perquè són lectures que s’engoleixen, no són de les que es masteguen. Però també tenen altres particularitats: encara que no contenguin mentides deliberades poden tenir un alt grau de subjectivitat en el relat dels fets, les llacunes de la memòria poden fer obviar certes coses i explicar-ne d’altres (és a dir, fan una selecció involuntària de les experiències viscudes) i evidentment unes memòries mai podran ser completes perquè és impossible explicar la totalitat del temps que ha viscut una persona. Tampoc s’ha d’oblidar allò que, segons Freud, fa que totes les autobiografies siguin falses, és a dir, els secrets sobre la vida privada i les opinions sobre familiars i amics que mai seran confessades en un text que es farà públic.
Mendelsohn ens explica d’una manera bastant apocalíptica que la confusió entre realitat i ficció va molt en augment en la societat actual (coincidint amb el moment de la onada memorialista). El seu article observa el present, però també ens parla del passat, citant diversos personatges. Però caldria reflexionar sobre aquest punt, en el qual sembla fixar-se només amb el present. Aquest “desdibuixament perillós del real i l’artificial” que ell relaciona amb la confusió entre la vida privada i la vida pública no és només propi del present. Sempre hi ha sigut però fent-se visible a través de pràctiques socials i manifestacions culturals diferents que les actuals. A l’edat mitjana, per exemple, hi havia tanta o més confusió que ara entre realitat i ficció: la sobreinformació pot portar a aquest tipus de desconcert per saturació i descontrol, però encara hi pot portar més la no informació.
L’exemple dels telèfons mòbils per explicar la frontera cada vegada més borrosa entre vida privada i la vida pública grinyola, perquè per exemple abans també escoltaves moltes converses privades que no eren de la teva incumbència a qualsevol bar o restaurant. Era molt més adequat explicar-ho fent al•lusió a les xarxes socials d’internet o l’interés cada vegada més gran dels mitjans de comunicació per la vida de persones anònimes.
La inundació de les memòries de la qual ens parla l’autor de l’article es pot relacionar amb el retorn a la narració d’una part de la historiografia de les últimes dècades. Un relat històric de la vida d’un personatge concret pot servir com a exemple per il•lustrar problemàtiques més àmplies i d’altra banda el propi estil narratiu amb què està escrit és més propens a la divulgació fins i tot més enllà dels estrictes cercles d’historiadors.
Les memòries formen part d’aquest estil de relat però posseeixen unes característiques concretes de les que ja hem parlat. Pel seu alt grau de subjectivitat (poca o nul•la distància respecte l’objecte), de narcisisme i per la no utilització d’un mètode històric per corroborar la informació no poden tenir el mateix valor que una narració feta per un historiador. Caldria polir-les, comprovant si allò que expliquen és cert comparant la informació amb altres fonts. Però per aquesta mateixa raó, moltes autobiografies no deixen de ser una font bastant valuosa per conèixer la vida i les motivacions i emocions d’un personatge en concret que podrien explicar perquè va actuar de la manera que va actuar. De tota manera no deixen de ser només fonts per a la història, no el producte final de la investigació d’un historiador.
El retorn a la narració també té a veure amb la competència creixent per explicar la història a un major número de persones que tenen els historiadors. Les autobiografies de denúncia, com ara la narrativa de l’esclavitud o les memòries de l’Holocaust en formen part. S’entén que pel públic en general són molt més atractives que no pas molts llibres producte dels esforços dels historiadors. Però aquestes històries no poden ser escrites “en nom dels milers de memòries que mai no s’escriurien” perquè cada memòria és diferent. Són els historiadors els que han de construir les memòries col•lectives fent servir si volen, alguns retalls d’aquestes vivències escrites per testimonis directes. Però no és possible ni recomanable que només una d’aquestes es pugui convertir en “el” referent d’un context històric concret. Això no vol dir que s’hagi de restar valor a aquestes memòries com a recreacions molt vives i evocadores d’una realitat, ni tampoc com a teràpia de xoc per algunes persones a les quals faria molta falta escoltar els terribles fets de l’esclavitud o l’Holocaust per tocar de peus a terra. Sovint les experiències explicades en primera persona són les més impactants i les que deixen una petja més gran a l’ànima. Però la memòria històrica, històrica en el sentit estrictament científic del terme, només és possible passant pel filtre del mètode i la investigació dels historiadors.
Tal com vaig exposar en el primer comentari de text, cal que els historiadors facin un esforç per convertir l’escriptura de la història en art, almenys quan es tracti de fer arribar el nostre coneixement a cada racó de món. O en el cas de les narracions de la vida de personatges concrets, convertir el relat en una novel•la verídica i contrastada. De tota manera, en cap cas s’hauria de descuidar tots els altres esforços implicats en l’adquisició del coneixement històric: les estadístiques, l’assaig, la reflexió...
Des d’un altre punt de vista, aquesta dèria que li ha agafat a tothom per explicar la seva pròpia història de la qual Mendelsohn ens parla a l’article, pot servir a historiadors, sociòlegs o psicòlegs per estudiar la història recent, les relacions humanes de la nostra societat i la manera de raonar i de pensar que té cada individu. Però jo, i això ja és una opinió personal, no estic d’acord que tothom vulgui explicar la seva vida i vulgui ser un personatge públic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada